Skip to main content

Una ciutat més verda és una ciutat més justa? Respon Isabelle Anguelovski

Isabelle, una ciutat més verda és una ciutat més justa?

No necessàriament. Una ciutat més verda pot ser més saludable, més habitable i més resilient davant el canvi climàtic, però això no vol dir que sigui més justa. La pregunta fonamental és qui es beneficia de les inversions ambientals, qui participa en les decisions i qui viu als barris que es transformen.

Per exemple, construir un parc en un barri popular, pot incrementar l’atractiu immobiliari de la zona i contribuir al desplaçament de les persones que hi vivuen. Per tant, no n’hi ha prou amb preguntar-nos quanta vegetació té una ciutat.

Llavors, hem de deixar de construir parcs en barris populars?

Contundentment NO. Seria una conclusió equivocada i profundament injusta. Els barris populars són precisament els que més necessiten aquestes inversions, perquè solen acumular més dèficits ambientals i més riscos climàtics.

La solució no és deixar de fer ciutats més verdes. La solució és pensar que les verdes conjuntament amb les polítiques socials i d’habitatge.

A més, no totes les millores ambientals requereixen grans projectes emblemàtics. De vegades, petites intervencions –més arbres als carrers, patis escolars verds, refugis climàtics, horts comunitaris o espais d’ombra– poden respondre millor a les necessitats quotidianes dels veïns. Per exemple, la creació al final dels 2000s i renovació a l’any 2025 del Pou de la Figuera respón clarament a les necessitats d’espai pùblic, verd i accessible per les veines i els veins de Santa Caterina.

Pots posar exemples de desigualtats verdes?

D’una banda, hi ha desigualtats històriques. Els barris amb menys recursos econòmics solen tenir menys arbres i menys parcs de qualitat, i en canvi més contaminació i una exposició més gran a la calor. Dos exemples són el barri de Vallecas a Madrid o el de Bon Pastor a Barcelona. O el mateix Raval de Barcelona, que aquest estiu ha acumulat més de 45 nits tòrrides, amb temperatures per sobre dels 25 ºC.

Però també hi ha desigualtats que provoquem quan intentem millorar les condicions ambientals d’aquests barris. És el que va passar al Poblenou amb la superilla o l’Eix Verd de Cristóbal de Moura. El resultat han estat noves inversions immobiliàries i residents amb més poder adquisitiu. És el que anomenem gentrificació verda.

De vegades es parla de gentrificació climàtica, vol dir el mateix?

No exactament. La gentrificació climàtica es refereix als canvis que es produeixen en un barri quan el clima i les respostes al canvi climàtic fan pujar els preus de l’habitatge i expulsen els veïns que no s’ho poden permetre. Els espais verds influeixen, però parlem també d’habitatges amb millors condicions tèrmiques o de zones més protegides d’inundacions. El resultat d’alguna manera és el mateix: que les persones amb més recursos econòmics acaben desplaçant els que hi viuen, o que les persones amb pocs recursos no poden accedir als barris més protegits.

El juliol vau presentar un mapa obert de les zones més vulnerables a la gentrificació climàtica de l’àrea metropolitana de Barcelona. Quins resultats us van sorprendre més?

El que més ens va sorprendre va ser on es troben les zones més vulnerables. Solem associar la gentrificació amb els barris centrals de les ciutats, però el nostre mapa mostra que la perifèria metropolitana es pot convertir en un espai especialment vulnerable al desplaçament dels residents.

Municipis com Sant Boi de Llobregat i Viladecans presenten nivells elevats de vulnerabilitat a causa de la combinació d’espais relativament verds i atractius des del punt de vista climàtic i les desigualtats econòmiques i socials d’aquestes ciutats.

Aquest mapa permet anticipar on es podrien produir noves pressions de desplaçament i pot ajudar a dissenyar polítiques climàtiques que protegeixin les poblacions més vulnerables.

Com podem evitar que les millores ambientals provoquin desplaçaments?

L’habitatge és absolutament central. Podem invertir milions d’euros a renaturalitzar un barri, millorar-ne els espais públics o reduir-ne l’exposició a la calor, però si després els seus habitants no poden pagar el lloguer, per a qui estem construint realment aquesta ciutat més sostenible?

No hi ha justícia ambiental sense justícia residencial. Cal integrar les polítiques d’habitatge des de l’inici dels projectes de transformació ecològica, i que els residents participin en les decisions amb capacitat real d’influir en les prioritats i els resultats.. Cal ampliar el parc d’habitatge públic i social, protegir els llogaters d’augments abusius, limitar dinàmiques especulatives i fomentar models d’habitatge cooperatiu o fora del mercat.

Què recomanaries a les veïnes i als veïns d’un barri que ha de viure una gran transformació verda?

En primer lloc, els diria que tenen tot el dret a reclamar millores ambientals i, alhora, a exigir garanties per poder continuar vivint al seu barri. No han de triar entre gaudir d’un barri més saludable i conservar el seu habitatge.

Una de les estratègies és organitzar-se col·lectivament: associacions veïnals, sindicats de llogateres, organitzacions comunitàries. Per altra banda, crec que és fonamental construir aliances entre organitzacions ambientals i moviments pel dret a l’habitatge. Durant massa temps, aquestes agendes s’han tractat per separat, quan en estan profundament connectades.

Després de tants anys investigant aquestes qüestions, ha canviat la teva manera de mirar les ciutats?

Moltíssim. Ja no puc passejar per una ciutat sense preguntar-me per les històries socials i polítiques que hi ha darrere dels seus espais. Em fixo on hi ha arbres, qui té accés a l’ombra durant una onada de calor, quins barris concentren les inversions públiques, quins comerços desapareixen i quins espais continuen sent llocs de trobada per a les comunitats.

Una ciutat està feta de relacions socials, memòries, vincles afectius, conflictes, desigualtats i aspiracions col·lectives. Per això, després de tants anys de recerca, continuo convençuda que el veritable repte no és construir ciutats més verdes, sinó ciutats on totes les persones puguin viure dignament i sentir-se part d’una comunitat.

I per tancar, coneixes a algun altre investigador/a ICREA que treballi temàtiques similars? T’agradaria col·laborar-hi?

Sí, admiro molt la feina de Rachel Lowe, investigadora ICREA al Barcelona Supercomputing Center. La seva recerca analitza com es relacionen el canvi climàtic i la salut, i estudia quines mesures poden ajudar a protegir diferents col·lectius dels efectes negatius del canvi climàtic.