Quina és la nostra herència cultural negra? Respon Diana Berruezo

Diana, en l’imaginari col·lectiu de l’Espanya dels segles XVI i XVII rara vegada ens apareix una persona negra. I, en canvi, no només n’hi havia, sinó que podem dir que són part de la nostra cultura, oi? Qui eren aquestes persones negres?

Doncs sí. Eren, principalment, homes i dones d’origen africà — majoritàriament subsaharià —, que van ser portats a Europa des del segle XV al segle XVIII. 

Hi ha una idea molt estesa que l’esclavitud només passava a Amèrica, però no és cert. A Europa i a la península Ibèrica, les persones esclavitzades formaven part de la societat. Vivien sobretot a les ciutats —Sevilla, Lisboa, Barcelona o València—, tot i que en menor grau també eren presents en zones rurals. De fet, a mitjan segle XVI, gairebé un 10% de la població de Sevilla era esclavitzada, la majoria persones d’origen subsaharià. 

Ara bé, quan parlem de població negra, no només parlem de persones esclavitzades, sinó també de lliures i llibertes, és a dir, de persones que van lluitar per aconseguir la seva llibertat.

I quan dius que són part de la nostra cultura, a què et refereixes? Com hi han contribuït?

Aquesta qüestió és molt interessant i obliga primer a preguntar-nos què entenem per cultura. Sovint la reduïm a les grans figures i les grans obres, però la cultura va més enllà de l’obra per se, “del llibre” o “la pintura”. Ens hem de preguntar qui hi ha darrere d’aquestes obres: en el procés de creació i l’elaboració, i en els tallers. 

En aquella època, les persones negres tenien professions diverses. Coneixem, sobretot, músics i ballarins, però ara que estem fent treball d’arxiu en trobem d’altres, com el “guardamangier” a les corts de Madrid —una mena de secretari—,  o artesans que treballaven als tallers dels pintors, impressors o escultors. En alguns casos són persones negres treballadores i altres esclavitzades.

Un exemple és el de Juan de Pareja, persona esclavitzada al taller de Velázquez fins que aconseguí la llibertat el 1650. Pareja va pintar les seves pròpies obres, algunes de les quals es conserven avui al Museu del Prado. O el cas de Leonor Rica a Sevilla, una dona negra que dirigia companyies de dansa i es guanyava la vida actuant en festes públiques. I aquests no són casos aïllats, hi ha documentada la participació de les persones negres que participaven en la cultura oral: poesia, jocs florals, certàmens públics…

I què ha passat, doncs? Per què les seves veus han quedat fora del relat fins ara? Qui les ha silenciat?

El silenciament és un procés llarg i estructural que comença ja amb l’arribada d’aquestes persones negres a la península. Hi ha una mirada jeràrquica i racialitzada que situa a les persones negres fora de l’elit blanca i les redueix a estereotips. A la literatura del Segle d’Or, per exemple, les representen com a figures còmiques, bufones o que parlen un castellà caricaturesc. 

Això fa que a l’època hi hagués poc interès en el que aquestes persones feien i produïen, i per això el registre és més pobre i pot semblar anecdòtic. I aquest desinterès ha perdurat en el temps, sobretot en com s’explica la història i el passat.

A través de la teva recerca, canvies la perspectiva de qui eren aquestes persones negres, però també de com han contribuït a aquest període tan ric de la cultura espanyola com és el “Segle d’Or”. Explica’ns, com canvia la mirada amb la teva recerca? 

És sorprenent com només pel fet de canviar la mirada, de preguntar-te qui eren i què feien, fa que de seguida t’adonis que hi tant que hi eren i que eren més i feien més del que es pensava. Paradoxalment, aquest silenci, s’ha amagat a plena llum del dia.

Jo mateixa vaig estudiar filologia i quan vaig llegir El Quixot o El Lazarillo de Tormes, obres amb personatges negres, ningú em va fer notar la presència d’aquests personatges. No és que no hi fossin, és que no els hem volgut mirar.

És important reflexionar sobre amb quina mirada volem mirar al passat, perquè sens dubte condiciona el que veiem. Majoritàriament, aquesta mirada a Europa ha estat blanca i des de l’elit, i no s’ha interessat per les persones que no fossin hegemòniques.

Personalment, aquesta recerca m’ensenya a entendre la història cultural del nostre país d’una altra manera. I m’agradaria ressaltar que tot i que alguns investigadors estem canviant la mirada, estem lluny de què això tingui un impacte real. Ens cal més temps —fa uns deu anys que estic en aquesta línia de treball—, i sobretot recursos i finançament perquè es pugui convertir també en cursos educatius, documentals, etc.

I la podem veure encara avui dia l’empremta cultual d’aquestes persones negres de fa 400 ol 500 anys? En pots posar algun exemple?

Sí, tot i que sovint no la sabem reconèixer.  Per exemple, la literatura del Segle d’Or està plena de personatges negres. Com et comentava abans, al Quixot, hi ha dos o tres moments en què es parla d’Àfrica i de persones esclavitzades negres, o en El Lazarillo de Tormes, el padrastre del Lazarillo, és negre. Però ningú mai va dir: escolta, aquests personatges qui són, què hi fan aquí?

Sabem que hi havia músics negres tocant per a Felip IV, amb formació i vestuari proporcionat per la cort. No eren només persones en espais marginals o invisibles. I la lluita per la seva llibertat també comença aleshores. Coneixem, per exemple, la història de Lourenço de Silva Mendonça, d’origen angolà, i després de passar per diferents confraries del món atlàntic, arriba a Portugal des del Brasil, i després a Madrid. I des de Madrid arriba a la cort del papa a Roma per demanar la llibertat de les persones esclavitzades negres. Com diu l’investigador Lingna Nafafé, Mendonça inicia el primer moviment abolicionista ja al segle XVII.

I a Catalunya, quina ha estat la seva empremta?

A Catalunya, la recerca encara és limitada, però sí que sabem que hi havia persones negres des del segle XV, sobretot a ciutats com Barcelona, Girona o Tortosa. A Barcelona, per exemple, es va fundar una de les confraries de negres més antigues de la península, la confraria de la plaça Sant Jaume. També apareixen a la documentació músics i tabalers negres que participaven en processons i actes públics. 

Encara no tenim una visió completa per estimar la repercussió a Catalunya, però el que sí que puc dir és que cada vegada que hi posem la mirada, n’apareixen més.

I per tancar, coneixes a algun altre investigador/a ICREA que treballi temàtiques similars? 

I tant! M’agradaria parlar-vos de la Diana Roig-Sanz, que investiga el paper de les dones traductores, editores i mediadores culturals a Espanya i a Llatinoamèrica durant els segles XIX i XX.  La seva recerca qüestiona una història cultural construïda gairebé exclusivament des de veus masculines i blanques. Ella també fa valdre la veu de persones menys reconegudes i invisibilitzades i connecta molt bé amb la mirada de la meva recerca.