Conreus a la carta

Fins fa ben poc, totes les tecnologies agrícoles eren fruit d’una experimentació prova-error molt empírica i basada en la intuïció de pagesos i altres experts del camp. Així hem domesticat plantes durant milers d’anys –i també animals, però d’això en parlarem un altre dia. Vam entendre no només quines plantes eren comestibles, sinó que les vam seleccionar i millorar perquè fossin més productives i, fins i tot, més gustoses. Vam descobrir també que esporgar, rotar conreus, llaurar el camp i tantes altres tècniques milloraven la producció.

Avui, tot i que des de centres de recerca arreu del món s’estudien conreus de tota classe, l’enfocament no ha canviat massa: provar moltes solucions i quedar-nos amb les que donen més aliment i tenen menys riscos. Tant el que es coneix com la revolució verda —que va portar varietats d’alt rendiment amb fertilització sintètica i el control químic de plagues— o la revolució genètica, amb els transgènics i l’edició genètica, tenen també com a base grans programes de prova-error.

És en aquest context en què l’investigador ICREA Gustavo Slafer va escollir una línia de recerca més engrescadora: entendre millor les plantes i els conreus, endinsar-se en la seva fisiologia, per orientar les millores genètiques i la gestió agronòmica. Amb la seva investigació també persegueix conreus més productius i sostenibles, però ho fa amb la definició de metodologies i trets ecofisiològics: estudia com funcionen els conreus biològicament i també com interactuen amb un entorn on les sequeres o les altes temperatures són cada cop més habituals.

Les seves preguntes de recerca no són només com produir més, sinó entendre per què unes plantes rendeixen millor que altres, sobretot quan el clima es complica. I què vol dir això exactament?

El que vol fer en Gustavo Slafer i el seu equip és estudiar els conreus com a comunitat, i no tant com a plantes individuals, i així entendre els mecanismes que determinen la seva productivitat i la seva resiliència en situacions d’estrès com sequeres o cops de calor.

Imagineu-vos analitzar un conreu i comptar el nombre de grans per metre quadrat, quant pesa cada gra o quina és la relació entre aquest gra i la biomassa total del conreu, i esbrinar quina relació té això amb la fisiologia del cultiu, és a dir, la seva genètica i el seu desenvolupament biològic. Gràcies a estudis com aquests, Slafer i el seu equip a la Universitat de Lleida han pogut identificar millores genètiques i de gestió per optimitzar no només el nombre de grans que fa cada planta, sinó també que aquests estiguin més plens i siguin més nutritius. 

De la mateixa manera, han estudiat quins trets fisiològics marquen la diferència quan els conreus viuen situacions d’estrès, com sequera, altes temperatures i manca de nitrogen. En aquests casos analitzen quan floreixen les plantes, quan s’omple el gra i com són d’eficients en la gestió de recursos com l’aigua o el nitrogen, en funció de la seva disponibilitat. A banda d’entendre el rendiment en aquestes situacions, també estudien quins d’aquests trets són més estables i heretables entre les diferents varietats, i quins depenen sobretot del genotip o de les condicions ambientals en què creixen.

Per exemple, si la floració coincideix durant gelades tardanes o amb pics d’alta temperatura, es poden perden moltes flors o hi ha grans que no acaben de desenvolupar-se, fet que provoca que la collita sigui minsa o dolenta. Entendre quines varietats són més resistents a aquests fenòmens permet escollir espècies que produeixen millor en una zona concreta o millorar-les genèticament per adaptar-se als canvis climàtics. És a dir, en lloc de prioritzar varietats només pel seu rendiment mitjà, podem seleccionar les que funcionen millor en situacions de sequera o ajustar el moment de la floració per esquivar els pics d’estrès.