Siguis petit o gran, arriba un moment en què vols parlar i et manquen les paraules. De vegades, perquè no les coneixes; en altres moments, perquè vols descriure coses que ningú coneix. I, així, paraules que ja existeixen adopten un altre significat. D’aquest procés semàntic se’n diu extensió de significat.
Per exemple, una cellŭla era en llatí una habitació petita. En Robert Hooke, al segle XVII, va observar una làmina de suro al microscopi i va descriure unes cèl·lules que li recordaven els petits compartiments o habitacions d’un rusc, i que ara entenem com una unitat estructural i funcional dels éssers vius. I, amb el temps, també parlem de cèl·lules terroristes per descriure una estructura base en organitzacions criminals.
La investigadora ICREA Gemma Boleda de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i els seus col·laboradors han estudiat si totes les llengües comparteixen formes similars de crear noves paraules d’aquesta manera. I el que han observat, mitjançant models computacionals i dades de 1.400 llengües, és que les extensions de significat (errònies) que fan els nens quan estan aprenent el llenguatge són de fet molt semblants a les extensions de significat que s’observen en l’evolució de paraules al llarg de la història d’una llengua. De fet, el que han vist és que quan entrenen un model computacional amb dades històriques poden predir amb prou precisió què passa durant el desenvolupament lingüístic dels nens. I a l’inrevés, si entrenen el model amb dades de com els nens usen les paraules quan les estan aprenent, poden predir com evoluciona el significat de les paraules al llarg del temps.