Les escenes d’El Cogul són l’exemple català, però n’hi ha moltes més arreu de l’Estat i del món que la Inés ha investigat amb perspectiva de gènere, tot qüestionant si l’home caçador i artista, i la dona que cuida la tribu i fa de model van ser de veritat, o són només una projecció dels nostres biaixos històrics i actuals.
Per què si les escenes rupestres mostren figures amb atributs d’home i dona, la literatura científica i popular sempre pensa en l’home artista? I per què les figures femenines han de ser sempre una representació de fertilitat i desig sexual?
En estudiar com hem construït aquesta narrativa, basada en l’evidència de les restes arqueològiques, però estretament lligada a la visió androcèntrica de l’Europa del segle XIX, la Inés identifica la influència de la teoria de l’evolució de Darwin. La teoria de l’evolució és la base de la biologia moderna, però la seva formulació inicial també perpetuava la figura dels homes com a caçadors i guerrers, actors claus de l’evolució, i la de les dones com a protagonistes secundàries, encarregades de la reproducció i cura de les noves generacions, d’acord amb el context cultural del moment.
Malgrat que una part important de l’art prehistòric es coneix des de fa més de 100 anys, no va ser fins a la dècada de 1970 que des de la recerca es comencen a debatre models alternatius d’interpretació, en els que es qüestiona si la dona podia haver tingut un paper més actiu i compartia amb l’home la responsabilitat d’alimentar la tribu, a través de la cacera i la recol·lecció, i la creativitat d’idear eines per a la seva feina. I pocs anys després, aquest debat inclusiu arriba també als estudis de l’art prehistòric.
Durant anys, la investigació etnogràfica –com la que es feia també en biologia, física o economia– la lideraven homes que formulaven preguntes des de la seva perspectiva masculina, i les responien amb les mateixes limitacions. La seva recerca va fer avançar molt el coneixement, però també va minimitzar les contribucions a la societat i la cultura del 50% de la població: les dones.
El canvi de paradigma es produeix amb l’increment del nombre de dones en la ciència, explica la Inés que ha estudiat com l’augment de tesis doctorals i articles liderats per dones creix en paral·lel a les noves maneres d’entendre l’art i, en general, d’explicar el paper dels homes i les dones en la prehistòria.
L’evidència d’aquest biaix històric no la trobem només en les diferents interpretacions d’una mateixa escena, o en noves preguntes de recerca, mostra la Inés en els seus treballs de revisió etnogràfica i arqueològica. L’ús de noves tecnologies ha permès fer un estudi de la mida i la forma de les representacions de les mans en l’art prehistòric, i també analitzar patrons en les empremtes dactilars trobades en algunes obres arqueològiques de l’època, com per exemple a l’abric de Los Machos a Granada.
Les limitacions d’aquestes tecnologies són moltes, però sens dubte aquesta nova manera de mirar les restes arqueològiques ens donen una comprensió més inclusiva d’on venim. I, qui sap, potser també ens ajudarà a construir una visió més inclusiva d’on volem arribar plegats, homes i dones, en les escenes de futur que ara dibuixem.
